És innegable que l’Església ha tingut un pes importantíssim en la política des de fa quasi 2000 anys. Un pes que, amb l’objectiu de mantenir-lo i augmentar-lo, l’ha dut a organitzar guerres, matances, persecucions, cops d’estat, etc. No obstant ja des del segle XIX, amb els grans avenços de la ciència que van anar desmuntant les seves explicacions mitològiques i un canvi en la mentalitat de les persones, l’Església va anar perdent mica en mica pes i influència en la societat. El segle XX ha estat la culminació d’aquesta evolució amb la consolidació dels Estats laics o aconfessionals, tot i que l’Església ho ha volgut evitar amb tots els mitjans beneint guerres com la Guerra Civil o recolzant a dictadors com Mussolini, Hitler o Franco. Actualment, tot i que teòricament estem en un estat aconfessional, l’Església segueix tenint uns privilegis i un gran pes com a lobby de pressió política. Al llarg de quasi tots aquests anys l’Església catòlica, cal dir que sempre amb honroses excepcions, ha anat sempre uns quants passos per darrere de la societat, una tendència que en les últimes dècades, des del mandat del papa Joan Pau II, s’ha accentuat. i que a l’estat espanyol hi és ben manifesta, amb una Conferència Episcopal que sembla treta dels anys 50, amb membres capaços de justificar els maltractaments contra les dones o la violació de nens (veure les declaracions dels bisbes de Granada i de Tenerife). Solsona, una ciutat on tradicionalment l’Església hi ha tingut un pes importantíssim amb tot el que això comporta, té actualment com a bisbe un dels representants d’aquesta ala més conservadora de l’Església, tot i la imatge de modernitat que pretén transmetre. En les seves últimes declaracions s’ha mostrat contrari a l’avortament i al matrimoni de parelles homosexuals, revestint-ho d’una demagògica retòrica de respecte a la dignitat i als drets de les persones. Com si no deixar que una dona pugui decidir si vol ser mare o no al quedar-se embarassada no fos un atemptat a la seva dignitat, o impedir que dues persones es casin no fos atacar els seus drets. O és que haurem de pensar que pel bisbe Novell aquests col·lectius no són persones. La imatge de modernitat que vol donar és ben contrària als avenços que s’estan donant d’una manera natural en la societat en matèria d’equiparació dels drets dels col·lectius més desafavorits. Curiosament en aquest cas, dones i homosexuals, són dos col·lectius que han estat oprimits, reprimits i perseguits tradicionalment per l’Església i la seva moral, i cada cop que fan un pas cap a la igualtat aquesta aixeca la seva veu en contra. La política feta en el nom d’un déu, sigui quin sigui, ha escrit algunes de les pàgines de més trista memòria en la història de la humanitat, i això el bisbe de Solsona, que segurament és una persona cultivada, ho sap perfectament. Per tant faria bé l’Església de limitar-se a orientar a les persones que s’acosten a ella en busca de guia, cosa totalment respectable, i deixar d’intentar coaccionar per mitjà del seu poder i influència la vida de la resta de les persones i la societat en general. És clar que quan s’ha tingut tan de poder durant tants segles deu ser difícil no seguir amb aquesta inèrcia.